Metabolisme (arquitectura)

El metabolisme (メタボリズム, metaborizumu o shinchintaisha (新陳代謝) va ser un moviment arquitectònic japonès de postguerra que va fusionar idees sobre megaestructures arquitectòniques amb les de creixement biològic orgànic. Va tenir la seva primera exposició internacional durant la reunió del Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna de 1959 i les seves idees van ser provades provisionalment per alumnes de Kenzō Tange de l'Institut Tecnològic de Massachusetts.

Durant la preparació per a la Conferència Mundial de Disseny de Tòquio de 1960, un grup de joves arquitectes i dissenyadors, entre ells Kiyonori Kikutake, Kisho Kurokawa i Fumihiko Maki, van preparar la publicació del Manifest metabolista influïts per les teories marxistes i els processos biològics. Aquest manifest era una sèrie de quatre assaigs titulats «Ocean City», «Space City», «Towards Group Form» i «Material and Man», i també contenia dissenys per a grans ciutats que suraven als oceans i torres de càpsules connectades. Tot i que la Conferència Mundial de Disseny va donar visibilitat als metabolistes en l'escenari internacional, les seves idees van romandre en gran part en el pla teòric.

Es van construir alguns edificis individuals més petits que empraven els principis del metabolisme com ara el Yamanashi Broadcasting and Press Center de Tange i la Torre Càpsula Nakagin de Kurokawa. La major concentració del seu treball es va trobar a l'Exposició Universal de 1970 a Osaka, on Tange va ser responsable de la planificació general de l'espai, mentre que Kikutake i Kurokawa van dissenyar-hi els pavellons. Després de la crisi del petroli de 1973, els metabolistes van reorientar la seva labor del Japó cap a l'Àfrica i l'Orient Mitjà.